RSS

MOYA LÓPEZ, VICENTE

22 Ene

NACIMIENTO: Alcoy, 1934-2010

ESTILO: Estilo Realista, aunque a veces se le aprecia un estilo neoimpresionista

TÉCNICAS PICTÓRICAS: Prefiere la figura, y dentro de ésta se declina por la mujer, envolviéndola en un halo poético y aun misterioso. El paisaje fantaseado y limpio, «atmosfereado» por una luz casi romántica. Títulos como «Poesías», «Playa secreta», «Primavera rota» u «Horizonte verde», encajan perfectamente en esta manera suya de interpretar la pintura que podría entenderse como «feliz», rozando a veces el hiperrealismo.

De los setenta y ochenta, Vicent decía de sí mismo que “era un romántico social que de vez en cuando se disfrazaba de surrealista; aunque muy pensado, ser un romántico en aquellos tiempos ya tiene bastante de surrealismo”.

Allá por los años sesenta, Vicent empezaba su andadura pictórica con unos paisajes y autorretratos de cuidadosa composición y un vistazo expresionista; es el caso de Color y Tristeza (1959), y Autorretratos (1963-1965). Las figuras, en unos casos, se definían por el color, y sobre todo a partir de él, tanto plástico como simbólico, se recrea la realidad que se expresa, se simboliza, o se representa ( Marioneta, Retrato, Perro abandonado) En otros, tratadas con más realismo (Estudio) se evidencia la depurada técnica del dibujo al qué le gana la mano el artista.

La pintura paisaje, un aceite de 1971, restaurado entre 1998 y 2003, es de gran énfasis de pincelada, expresiva, con vibraciones tonales que se transmiten con colores oscuros, y a la busca de una base ordenadora de la composición.

Ya a la década del setenta, pinta la cara entre dichosa y triste de una realidad que le rodea y que él interpreta desde su fruir estético y plástico, o desde una inquieta denuncia social. Son las piezas: Bberreuree, Máscaras, Discoteca 1, Discoteca 2, Madrugada, Zapatos viejos, *Contrainspiració (Espejo Negro), una investigación del espacio plástico; Cartel, Barrio Chino, nº 2, El gorila, La condición humana (Autorretrato). La mayoría son aceites, excepción hecha del Barrio Chino que es un collage sobre mesa.

INFLUENCIAS PICTÓRICAS: autodidacta.

EXPOSICIONES MÁS SIGNIFICATIVAS Participa en concursos de carácter nacional y otros de ámbito provincial y expone individualmente en galerías de Alicante, Alcoy, Madrid y Valencia. Entre las colectivas más importantes en las que ha participado, podríamos destacar «Maestros de la Pintura Valenciana» que tuvo lugar en el Museo del Agua de Lisboa.

Antoni Miró escribió de él:

UNA OBRA QUE ET RECORDA

    Lamentablement i cruelment, el proppassat mes de juny,  la mort se’ns va portar al pintor i amic Vicent Moya (Alcoi, 1934-Alcoi, 2010); en moments d’una creativitat mai abandonada, i sempre en l’horitzó d’una inquietud permanentment assumida. Terres i estels aureolaven una imaginació que deixaren sobre el llenç les seues petjades més genuïnes. I l’amistat se’ns feia calorosa; l’infermetat ens humanitzava, si cap més.

   Feia temps que havia sentit parlar de Vicent Moya; el Toni Miró parlava d’ell com l’únic mestre que havia tingut; però jo desconeixia molta de la seua obra. Poc a poc, no obstant, em sorprengué visitant la seua producció, entrant en contacte amb eixa obra  que des dels anys setanta,  part d’ella propera al realisme crític i a la denúncia social, ha anat perfilant-se amb un estil propi on la seua imaginació ha visitat paisatges i mons  idealitzats i somniats, serenament creats i perfeccionats; reinterpretant una realitat.

Es parla d’un recorregut pel neoimpressionisme, hiperrealisme i surrealisme; però certament el seu transcórrer ha estat per la bellesa de l’art, i per la seua rebel·lia, com a generadora d’emocions, per la forma sustentada amb un domini de la tècnica, del dibuix i del color.

   Per aquell aleshores, dels setanta i vuitanta, Vicent deia de sí mateix que “era un romàntic social que de tant en tant es disfressava de surrealista; encara que ben pensat, ser un romàntic en aquells temps ja té prou de surrealismo.

   Allà pels anys seixanta, Vicent començava la seua anadura pictòrica amb uns paisatges i autoretrats d’acurada composició i un cop d’ull expressionista; és el cas de Color i Tristesa (1959), i Autoretrats (1963-1965). Les figures, en uns casos, es definien pel color, i sobretot a partir d’ell, tant plàstic com simbòlic, es recrea la realitat que s’expressa, es simbolitza, o es representa ( Marioneta, Retrat, Gos abandonat) En d’altres, tractades amb més realisme (Estudi) s’evidencia  la depurada tècnica del dibuix al què li guanya la mà l’artista.

   La pintura paisatge, un oli de 1971, restaurat entre 1998 i 2003, és de gran èmfasi de pinzellada, expressiva, amb vibracions tonals que es transmeten amb colors obscurs, i a la cerca d’una base ordenadora de la composició.

   Ja a la dècada del setanta, pinta la cara entre joiosa i trista d’una realitat que li rodeja i que ell interpreta des del seu fruir estètic i plàstic, o des d’una inquieta denúncia social. Són les peces: Bberreuree, Màscares, Discoteca 1, Discoteca 2, Matinada, Sabates velles, Contrainspiració (Espill Negre), una investigació de l’espai plàstic;  Cartell, Barri Xinés, nº 2, El goril·la, La condició humana (Autoretrat).  La majoria són olis, excepció feta del Barri Xinés  que és un collage sobre taula.

   En aquest cas, l’espai pictòric es construeix amb una interacció més variada de color, forma, línia i el propi espai, conformant obres de petit tamany la majoria, però on contrasta i intenta desmitificar la societat de consum; aplicant, en part, colors pop i procediments gràfics dels mass-media.

   Entre 1978 i 1979 pinta amb un sòlid mestratge compositiu uns recondits i vells paisatges urbans. Són Belemet i Potineria amb teulades d’or i argent.

   Entre 1990 i 1998 culmina L’ aventura, un paisatge marí de serena mirada, on ombres i llums reprodueixen el sentiment de les coses, i concentren una pinzellada lliure i exprexiva, però sempre lligat a la noció d’estructura i ordre, que propicia un equilibri de tensions.

   A partir de la dècada dels vuitanta inicia un viatge particular, inquirint noves motivacions i noves realitats; volia una manera nova d’estar al món i de substancialitzar i essencialitzar la realitat interpretada; inicià un subjectiu i recòndit viatge per realitats somniades i per fantasies vertaderes; és la seua etapa més creativa; de viatges autèntics i indeterminats, emotius i reflexius.

   En els noranta, el tema de la màscara, una icona surrealista, ocupa una de les seues inquietuds pictòriques, traslladant a través del color les seues distintes transfiguracions i sentiments: així la Màscara en Groc, en Verd i en Roig.

   Són, especialment, paisatges, on la llum és element bàsic, creant escenaris poètics i serens; amb games cromàtiques simples i clares, cerca efectes de suaus vibracions i harmonies que contribueixen a proporcionar un desitjat equilibri formal: és el cas de Vespre alacantí o Inquieta serenitat i posada de sol (2007). També hi es pot trobar amb el surrealisme, com en Suggerència (2007), on explora especialitat i infinitud, o Catedral Maragda (2007), aquesta, un somni de realitat, una de les últimes propostes sobre les que hi era treballant.

   Altres obres manifesten un íntim contacte amb la natura que es plasmaria en quadres d’acurada materialitat, immediatesa,  i qualitat tàctils, més enllà de la pura imitació. Obres com Aigua Marina (2006) són significatives d’aquesta producció, com també Vidrieria  de mar trencada (2006) i Vidrieria de mar mística (2006), on juga amb formes i taques de color de perfil cubista, i on l’espai resta autònom i justificat en si mateix.

   En les seues últimes obres el verd domina en espais marins amb aquaris i peixos, per on volava en l’últim alè de vida la  lliure imaginació del nostre pintor; entre el somni i la realitat; entre l’esperança i la vida plena. Vicent pintava i treballava. I ambdós parlaven, i molt, de l’art, dels nous camins, de les noves tendències. Volies viure les teues pròpies imatges; no ser exclau d’aquestes. L’art com espai de creació, no de traducció; parlàvem de que deia Picasso: “Diuen que l’art es cosa d’inspiració, però a mi que m’agafe treballant”. Vicent reflexionava, creava, fruïa, era un apassionat de l’art.

   Però el camí, malauradament, s’interrompí. En la vida, però no en el meu record. Per això, vull que en aquesta exposició, Vicent, tingues un homenatge als quatre vents. I la teua obra reste com a notable patrimoni per a tots nosaltres.

Josep Albert Mestre Moltó. Professor de l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Alcoi

MOYA EN EL RECORD

         En Vicent Moya fou una persona sensible, un artista dotat i atret per la bellesa, un realista contundent, havia après l’ofici de l’única manera possible: treballant, estudiant als mestres, gaudint dels misteris de la plàstica, observant la gran pintura i aplicant la fascinació que sentia a cada obra. Home de cultura, senzill, generós, singular, d’una espècie en vies d’extinció, va dedicar-se de jove professionalment a la pintura i conreà un realisme fecund, amb gust pel paisatge i la figura d’ampla temàtica i acabat escrupolós, un realisme que entrava per l’ull però no gens vulgar (com altres, a les antípodes de l’avantguarda). En l’art de Moya hi ha poesia, hi ha bruixeria, màgia, encant, solidesa assaonada, magisteri i tendresa.

         El vaig conèixer el 1958 i li vaig dir que volia ser pintor, que volia aprendre. Jo tenia catorze anys i Moya deu més; va vindre unes voltes a ma casa, poc desprès anava jo al seu estudi i pintava al seu costat. Anys difícils per a tots, temps de postguerra i sofriment, tenia poca estona lliure i l’aprofitava amb avidesa, va ser d’una gran ajuda per a mi, que era jove i indocumentat. Amb Vicent vaig fer un avenç considerable, només volia pintar, ser pintor.

         Desprès d’uns anys d’experimentació i de recerca, el que Vicent no despreciava, vaig anar trobant el meu camí però sense perdre mai l’origen, sense oblidar mai que vaig tindre un mestre excepcional, el meu amic Vicent Moya.”

Anuncios
 
 

Etiquetas: , , ,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
LUCES Y SOMBRAS

HOMENAJE A JOSEFINA MANRESA Y A TODAS LAS MUJERES OLVIDADAS Y REPRESALIADAS DEL FRANQUISMO

MAYO NEGRO 2015

Dirigidas por Mariano Sanchez Soler y F. J. Ortiz, XI jornadas literarias y cinematográficas abiertas a todas las personas interesadas.

pintores alicantinos

Just another WordPress.com site

Xaramita's Weblog

Just another WordPress.com weblog

LUCES Y SOMBRAS

HOMENAJE A JOSEFINA MANRESA Y A TODAS LAS MUJERES OLVIDADAS Y REPRESALIADAS DEL FRANQUISMO

MAYO NEGRO 2015

Dirigidas por Mariano Sanchez Soler y F. J. Ortiz, XI jornadas literarias y cinematográficas abiertas a todas las personas interesadas.

pintores alicantinos

Just another WordPress.com site

Xaramita's Weblog

Just another WordPress.com weblog

LUCES Y SOMBRAS

HOMENAJE A JOSEFINA MANRESA Y A TODAS LAS MUJERES OLVIDADAS Y REPRESALIADAS DEL FRANQUISMO

MAYO NEGRO 2015

Dirigidas por Mariano Sanchez Soler y F. J. Ortiz, XI jornadas literarias y cinematográficas abiertas a todas las personas interesadas.

pintores alicantinos

Just another WordPress.com site

Xaramita's Weblog

Just another WordPress.com weblog

A %d blogueros les gusta esto: